Hi ha moments a la vida en els que et trobes en un punt àlgid, un punt on la moral resideix als núvols, quan tot va bé i té pinta d’anar millor... Quan estàs al cim de la muntanya més alta; quan saps que només allargant una mica els braços podries tocar el cel. I en aquell instant sents que qualsevol desig que tinguis, per molt que costi d’aconseguir o per molt que t’hagis d’esforçar, s’acabarà complint... Pero, i quan ets abaix a la falda de la muntanya? Quan mires cap amunt i veus q no s’acaba mai, que és massa alta com per escalar-la?... Quan veus que no arribaràs mai al cim, quan veus que és impossible. Com es pot veure la mateixa realitat des de dos punts de vista tan diferents? Qui té la raó, l’optimista i radiant escalador que agafa la gloria amb les mans o aquell que prefereix no jugar i no perdre, a jugar i potser guanyar?... A vegades m’agradaria tenir la veritat i no dubtar mai més.
Faig bé? Quin camí triar? Per que si o per que no? Se sol dir que si t’equivoques, tornes enrere rectifiques i aquí no ha passat res... Pero i si la caiguda em produeix una ferida tal, que no permet posar-me en peu de nou... I si la caiguda no val la pena perquè al final del camí no hi ha res, llavors tindré forces per tornar enrere i continuar pel que és correcte?
Jo crec que la veritat no la té ningú i a la vegada la té tothom. Cadascú posseeix la seva pròpia i totes juntes formen part de la global. El problema, però, no és aquest, el problema resideix en sí cadascú obra amb ella o, si pel contrari, l’amaga o la disfressa. A partir d’aquí la que et guia d’entre la foscor de la incertesa és la confiança, estar disposat a creure o no en el que diuen. Val la pena? Obrir-te de bat a bat amb la possibilitat de que la translucidesa no contrastada s’emporti allò teu més preuat? Deixar-me emportar pel corrent o agafar-me a la primera branca que trobi per sortir del mar de les emocions? Tot plegat massa complicat quan no saps a que aferrar-te.
R! Un arbre plantat al cim de l'esperança.
No hay comentarios:
Publicar un comentario