Angels

From: Entre dos aguas

Sabeu allò que diuen que quan es tanca una porta s’obre una finestra? Doncs és totalment cert. La meva era petita i ni tan sols tenia vidres. Entrava aire i amb ell molt bones olors. Em vaig deixar emportar per l’instint i vaig arribar al jardí. Era preciós.

Fa molt de temps vaig estar en un lloc tan bonic com aquest, amb tanta vida i tantes possibilitats. Vaig demanar un desig, i encara no sé si s'ha complert o no, però sé que la vida ha facilitat la predisposició. Només depèn de mi agafar-la de la mà i fer-ho realitat.

Estic sorpresa i alhora enamorada de les possibilitats que ens brinda la generositat de les situacions.

L’emoció de la vida és una elecció pròpia, i estic aprenent a dominar el meu timó amb temps favorable.. Aixequem el puny per la valentia i les ganes de relliscar, pels embolics teixits per les dolces intencions de caure en xarxes alienes. Que els segons que estàs a l’aire quan fas el salt, mals o bons, són els més intensos, són els que queden.

Diuen que jugar amb l’agradament no correspòs és de males ànimes, i jo dic que és un joc de nens si els dos acabem rient. És humà, som humans. Juguem i acabem plens de ferides de guerra.

Juguem i acostem-nos el cel amb la única precaució de no acabar amb massa pols a la roba, que en qualsevol moment et poden sorprendre els àngels. I jo he tingut aquesta sort, la sort de trobar-me’n a dos d’ales blanques i cor bonic.

Com deia aquell, com us ho podré dir. Són diferents i alhora tenen una energia vivaç compartida. Una poca vergonya inconformista, de fermes conviccions, que porta l’art per bandera envers una boja de cul inquiet i caràcter vibrant que pretén fer d’aquest un món millor. Dos casualitats d’aquest tren sense destí, dos regals que he d’agrair molt fortament. Potser es tracta de la sort dels principiants perque us puc ben assegurar que la paraula d’àngels els fa justicia. I què fer si cadascuna brilla amb llum pròpia? Molts cops les preguntes que broten de la racionalitat no diuen la veritat. Per que, digueu-me, quina culpa tinc jo de no poder mantenir-me totalment imparcial quan s’endevina revolució i poesia, que només es poden excercir mitjançant l’amor. I és així com em fa seva. Em té robat el cor.

Teixim xarxes aquí i allà, coneguem i descobrim, caiguem i rasquem-nos els genolls per aprendre a apreciar les baixades amb bicicleta sense mans al manillar, amb vent a la cara i amb riallada al pit. I així, sentir-me a prop d’una realitat llunyana, cada cop més a prop i amb més ganes de sentir-la de nou.

La pregunta mai és per què sinó per què no? Move!

R! Inspira i expira, oxigen, inspiració.