Quan caminem, la inèrcia del moviment ens manté l'equilibri i com més ràpid vas més fàcil és avançar. La dificultad resideix en parar-se en sec i obviar el vertigen, ser capaç de fer-se a un costat del camí, asseure's per un moment i deixar de mirar per endavant per mirar enrere. S'ha de tenir valor per enfrontar-se a algú quan aquest ets tu mateix.
S'ha de tenir valor per enfrontar la por a pensar que potser tots els esborancs, totes les pedres, tots els bassals i totes les caigudes s'han endut una part de tu, com quanel guix ratlla alguna superficie i es desgasta. Por, o vergonya d'haver-ho permès.
L'horitzó que se't presenta davant no és el que era camí enrere, i la puresa dels teus passos tampoc. Per què tanta por al canvi? Quan dos fenòmens es disputen un mateix domini es molt dificil mantenir l'equilibri entre ells.
Potser al cap i a la fi només es tracta de metamorfosi, desfer-te d'una pell per tenir una nova. Tinc la mala costum d'arrelar-me a massa fets, conceptes o llocs. Temor a ser feliç per por a viure de records en el futur? Idealitzadors de mena.
Pensar t'introdueix en un món no uniforme ple de possibilitats i formes. És dificil no perdre's quan no dónes res per sentat i intentes valorar totes les opcions i ni tan sols saps si pots considerar-les així. Descartes té tota la meva admiració.
Aixecar-te i tornar al camí és fàcil perque malgrat sigui veritat o mentida, tingui raó o no, al final no té importància: l'addicció a fer somriure aquest món fa miques tota la resta.
R! Divagacions que treuen el cap quan, de manera estàtica, mires però no veus... Ep, desperta!
This is the story of my life
No hay comentarios:
Publicar un comentario