neverland: Reflexions en veu alta

From: These 2 last months in somewhere on Badalona

Demà tinc un examen final i hauria d'estar estudiant però ja se sap, com més feina tens, més coses passen pel teu cap. He fet un repàs d'aquests últims mesos de desconnexió..:

És increible com petits gestos, que acaben assentant bases sense adonar-te, poden fer que canvii la teva visió de les coses; que facin bellugar les estructures de les meves teories tan ben fonamentades. La veritat és que hi he pensat molt, ha estat inevitable, i he arribat a la conclusió de que en realitat res del que pensava era erroni. Tot i que a primer cop d'ull pensés que xocava amb els meus actes, que no era conseqüent amb les meves paraules, et dónes compte de que hi ha coses que passes per alt, coses que no vols acceptar o no vols dir, petits detalls que et guardes per tu que fan que tot encaixi quan te n'adones de la seva existència. Tot raonament fet a partir de la llògica i fets contrastats no pot ser mai equivocat. Només necessita l'afecció dels matissos de blanc a negre, no contemplats, que et proporcionen les vivències i que per tant és impossible haver-los tingut en compte abans.

Per altra banda, sempre he criticat la necessitat que tenen els éssers humans de classificar-ho tot. Les coses són el que són i seguiran sent-ho posis el nom que li posis, no canvia res. Tot segueix igual. Però llavors et trobes en una situació en la que necessites etiquetar per aclarar-te i seguir endavant, per trobar les raons o motius que expliquin el què en realitat passa. Relació de conceptes, uns et porten a uns altres, per arribar al final primer s'han de tenir els passos inicials.

El que compta és que al final vaig creuar la tanca, que em vaig endinsar a través de la sendera sense saber on acabaria; foscors de desconeixença a banda i banda, i potser por també, però no por a les possibles situacions sinó por a no tenir la situació sota control i que despunts imprevistos pintessin fora de línia.

A mesura que la llum iluminava el terra que trepitjava m'anaven absorbint les ganes de caminar més ràpid, de descobrir. L'atracció d'aquell càlid paisatge cada cop era més però a la vegada intentava anar amb compte de no ensopegar, després de tot, aquell continuava sent un camí que no havia recorregut mai, no sabia quines pedres hi podrien aparèixer, havia d'anar amb compte...I vaig continuar pas rere pas.

Ara la naturalitat i la normalitat s'han apoderat de mi, els punts de vista i la manera de veure les coses s'ha ampliat. He reflexionat, he acceptat, he entès, he après, he actuat amb conseqüència, ho he fet part de mi. Un viatge que tot just acaba de començar, del que només tinc bones vibracions.
Gràcies per tot A, sense dubte ets el millor que em podia passar.

R! One love. One feeling. Happiness.