Ligera recaída

From: Av. Diagonal

Fa mal... Fa molt mal. A vegades m'he preguntat si realment he estimat de veritat... I ara, justament en aquest moment, sé que, en efecte, així és. Com tothom diu "Te n'adones quan ho has perdut", massa tard. Sabia que m'afectava molt... Pero no tant joder. En el fons pensava que ho havia superat.

Donar-hi voltes i voltes no ajuda gens... Són massa fets, massa coses que semblaven posades davant meu seguint una regla en concret, tot encaixava sense cap mena de problema, i res era negatiu. Tot era més que perfecte. Hi ha una regla no escrita que diu que les millors fites o somnis són els que més costa d'aconseguir i posteriorment mantenir. Com millor sigui més alt és el preu, i jo no vaig saber lluitar lo suficient per pagar el preu adequat.

Potser un dels factors més importanta va ser el canvi de dimensió que vaig viure... Contraposant escenaris oposats, hostils i acollidors. Crec que això va fer de la bona situació, superlativa.

Els petits detalls,.. Els més obviats i oblidats, els que ningú capta, els que potser es poden titllar de tonteries pero al cap i a la fi els que més compten, m'apareixen a la ment un rere l'altre recordant-me mil i un cops el que he perdut.

Suposo que és inevitable comparar, coses de la ment humana que tendeix a ser masoquista per naturalesa. i amb aixó només faig que agreujar la situació. Era tan familiar tot plegat, tan meu... Per bé que m'ajusto millor personalment parlant al context actual, no hi trobo res més que no sigui fredor, despersonalitat, desconeixença, raresa... Com si, per molt que ho semblés des de fora, no hi pertanyés en realitat.

I tot això passa per remenar el que no toca, evocar records que no s'han de recordar, sentiments que no s'han de sentir o comentaris i dibuixets que no s'han de llegir ni veure.

És el primer cop que em succeeix una cosa així. Potser... Perque mai, fins ara, havia perdut, el que per mi ha estat, una de les coses més importants i positives de la meva vida.

Com m'agradaria tornar enrere... Encara que això signifiqués trencar amb el meu present, tornar-lo fum i deixar-lo ésser arrossegat pel vent, com si mai hagués existit. Ara potser tinc coses que abans no tenia, agradables i genials personalitats descobertes, noves experiències viscudes i, per quė no dir-ho? També moments feliços, molt feliços... Pero tan és, estic segura que si tingués el poder de decidir a les meves mans seria capaç de deixar-ho tot per tornar al teu costat.

Em sento l'Ever de la meva pròpia vida. Totes les decisions que pren són equivocades i tot el que fa, ho fa malament.

R! No em sento d'aquí, i dubto que ho sigui mai. Potser el meu cos hi és, però no la meva ment.